La meva terra, la meva vida

Era hora, havia arribat el moment de deixar enrere tota aquella vida que m’envoltava i que m’agradava tant. Els estudis feien que jo hagués de deixar l’horta, la meva terra, la terra que jo estimava i la terra on vaig néixer.

Volia estudiar periodisme i havia de marxar a la gran ciutat, Barcelona. Una ciutat que em feia molt de respecte ja que era molt gran i jo estava acostumada a la meva ciutat, Lleida. Per una banda en tenia moltes ganes perquè des de ben petita tenia el somni de sortir a la televisió presentant algun programa i ara havia arribat el moment per donar un pas endavant en aquest somni. Però per altra banda, no volia abandonar l’horta de Lleida, el lloc on vaig néixer i on em vaig criar, un lloc de tranquil·litat i de relax, un lloc on els problemes s’obliden i et centres en cuidar i observar la natura i tot el que t’envolta.

Quan vaig arribar a Barcelona tot era molt diferent, no hi havia cap lloc de tranquil·litat o jo, almenys, no el sabia trobar. Era una ciutat molt estressant, on havia de fer llargues cues amb el cotxe i sempre arribava tard als llocs perquè era estrany el dia que no em trobes amb algun accident. Allí hi havia gent en tots els racons i no eren molt agradables, la gent anava a la seva i nomes miraven per ells mateixos, anaven ràpids a tot arreu, eren gent estressada. En canvi, la gent de l’horta eren magnifiques persones que t’ajudaven en el que fes falta i es preocupaven per la teva salut. Trobava molt a faltar la meva gent; la meva família i els meus veïns, i també els dinars que fèiem tots junts al mig del camp, acompanyats dels magnífics caragols que feia el meu pare amb l’enciam de l’hort i de fons, la música dels ocells, aquells cants que sonaven melòdicament com si fos una cançó preparada. També enllorava la Festa del meu barri, el Camí de Montcada, on participava a moltes de les activitats que es duien a terme i on feien uns magnífics entrepans de llonganissa que em menjava els dissabtes i els diumenges i també feien l’estirada de corda, on em tirava al fang i no volia sortir-ne. M’encantava aquesta festa, m’encantava veure com la gent es trobava i tenien llargues converses explicant-se la vida, altres explicaven gran records o anècdotes que havien tingut, altres parlaven de com estaven anant les seves collites o de com anirien. També em fixava molt en els avis que explicaven als seus nets, com va començar a dur-se a terme aquella Festa i quines van ser les persones que la van iniciar.

Podia tornar a l’horta? Sí, la meva resposta era que si, quan acabés la carrera podia tornar-hi, però ja no hi tenia gairebé res. Ell ja no hi era, ja no el tenia al meu costat i m’era molt difícil tornar a començar una vida allí, a l’horta, desprès de 4 anys. El meu pare havia mort el any següent de que jo marxes a viure a Barcelona. Ell s’estimava molt l’horta i ell va ser qui em va ensenyar a estimar-la. L’horta em portava molts bons records, records de jo i ell collint els tomàquets i els enciams del nostre hort, també de tardes de pluja que anàvem a agafar caragols o dels llargs estius que ens passàvem collint les nectarines i els préssecs que tant m’agradaven. L’horta era la meva vida i probablement el meu pròxim destí.

Canvi de vida

Era una nit de festa, de diversió, de música. Una nit per no oblidar mai, la nit del meu aniversari, dels meus 18 anys. Però no va ser així, va ser la pitjor nit de la meva vida. No puc oblidar el que hem va passar, ni tampoc tot el que vaig perdre.

La nit va començar en el meu restaurant preferit, els meus amics em van duu a sopar i vam menjar tots junts, vam recordar vells records, experiències inoblidables, nits increïbles i vam posar en comú els nostres somnis. Al finalitzar el sopar, vam agafar els cotxes i ens en vam anar a la discoteca. Dins de la discoteca tots ballàvem al nostre ritme tot tipus de músiques. Teníem una sala per nosaltres, l’havien reservat. Els cambrers van començar a portar-nos tot  tipus de begudes: cubates, “chupitos”, mojitos,… i nosaltres anàvem bevent. Jo en un principi, no volia beure, ja que sabia que desprès havia d’agafar el cotxe. Però vaig pensar: “No passa res si beus, dintre d’una estona et baixarà”. Però això no va ser veritat. Al sortir de la discoteca, vaig agafar el cotxe, dins del cotxe duia la meva parella, i les meves 3 millors amigues. Cap de nosaltres anava bé. Però havíem de tornar a casa, ja eren les 7 de la matinada.

Sempre estaré arrepentida de les dos decisions que vaig prendre aquesta nit: beure i agafar el cotxe.

I tornant a casa, vam tenir un accident. Un accident molt cruel, molt dolorós. Un accident que recordaré sempre, l’accident que va acabar amb la mobilitat de les meves cames i amb la vida de la meva parella i la meva millor amiga.

Recordaré sempre el moment en que estava a l’hospital, agitada al llit i em feia mal tot, però no em sentia les cames, no podia moure-les, alguna cosa hem passava però jo no sabia quina. Al cap de poca estona, va entrar el metge a l’habitació i em va dir: Laura, ja tinc el teu historial mèdic i no porto gaires bones notícies. Aquestes paraules em van sorprendre molt però jo sabia que alguna cosa em passava a les cames. El metge va continuar i em va dir: Laura, amb l’accident has perdut la mobilitat de les teves cames, a partir d’ara, t’hauràs de moure amb cadira de rodes. No t’espantis, nosaltres t’ajudarem. Per un moment em vaig quedar anonadada, no sabia que dir, els meus ulls es van posar plorosos i poc a poc em queien les llàgrimes, estava espantada, no sabia com enfrontar aquella situació. Li vaig demanar al metge que li ho comuniques als meus pares quan arribessin, perquè jo no em veia capaç de fer-ho. Quan van arribar els meus pares, els metge va fer el que li vaig demanar. Els meus pares no s’ho podien creure, no podien parar de plorar, era una situació molt dolorosa per a ells veure que la seva filla ja no podria tornar a caminar. Va ser un cop molt dur per tots, la meva vida havia canviat d’un dia per l’altre.

Ara, es molt difícil tornar a començar. Jo ja tenia una vida i era molt feliç amb tot el que tenia. Però la culpa es meva, jo vaig prendre aquella decisió inadequada i per culpa meva, les dos persones que m’importaven més en aquesta vida, ara estan mortes, ja no les tinc al meu costat.

Nit d'estiu

Nit fosca i fresca. Nit de festa, música i diversió. Nit trista, de records. Nit d’estiu. Assentada a la sorra de la platja sento el soroll de les onades com xoquen unes amb les altres i de cop un soroll lleuger, la mar recull l’aigua per tornar-les a fer. I així, es va repetint contínuament, és entretingut, m’agrada. Recordo moments de la meva infància, al costat de la meva mare, les dos assentades a la sorra de la platja, mirant la mar. Ens agradava molt, ens passàvem tardes senceres allí, observant les onades, els ocells que volaven per sobre la mar, explicant-nos les nostres coses... i pensar que ara ja res és possible, pensar que això no passarà mai més, pensar que ja no la tinc, ja no hi es... em sento extranya, sola, em falta alguna cosa, sento un buit al meu interior, em falta ella, la seva companyia. No puc evitar pensar un sol moment en ella, em cauen les llàgrimes del ulls i al mateix moment intento amagar-les.

 

És una nit de festa, música i diversió i he d’estar feliç, segurament que la meva mare hagués volgut que fos així. Es el meu aniversari, en faig 18 i en pocs minuts, aquí, a la vora de la platja, estaran tots els meus amics per celebrar-ho tots junts. S’apropa la Paula i em fa una grandíssima abraçada. Ella és la meva millor amiga, portem juntes des de els 3 anyets, vam anar a la mateixa escola, al mateix institut i ara farem la mateixa carrera; criminologia. Ella és la persona que aguanta tots els meus maldecaps i la que més m’ha ajudat a intentar superar la mort de la meva mare d’ara fa justament 2 mesos. Veu que els meus ulls estan plorosos i em pregunta que em passa. Jo li explico i ella hem compren i hem diu: “Nadia, és el dia del teu aniversari, en fas 18 i a la teva mare li hagués encantat ser aquí; al teu costat, disfrutar-los amb tu, i veure’t feliç, veure’t saltar i ballar. La teva mare per res del mon hagués volgut que el dia del teu aniversari estiguessis trista, plorant. Que no ho veus? Disfruta per ella i ella serà feliç i ens veurà des d’allà on estigui. Fes-me cas, t’ho dic de veritat. Has d’intentar passar pàgina, aquí tens un munt d’amics i d’amigues per tot el que faci falta, però ara toca passar-t’ho bé”.

Les paraules de la Nadia em van fer pensar. Tenia raó però jo encara no havia superat aquella mort. Tenia molta ràbia a la meva mare, però al mateix moment me l’estimava molt, la trobava a faltar. Si no hagués begut aquella nit, no hauria tingut aquell accident i ara podria estar al meu costat, celebrant el meu aniversari i podríem ser feliç les dos. però ella va decidir beure i conduir, tot al reves, en contra de les normes que sempre em posava. I va passar el que va passar, va tenir un accident i ara es morta. Ja no hi es, ara la que em quedo sola soc jo. No entenia perquè ho havia fet, però ara, per molt que em trenques el cap per esbrinar-ho, ja no ho podia solucionar res.

La Paula es treu un mocador de la butxaca i em tapa els ulls. Camino agafada de la seva ma. Sento el soroll d’una porta que s’obra i em dona la sensació que entro en una sala, aquí fa més calor. Tot seguit em destapen els ulls. Tot es fosc i de cop, sento el so d’unes guitarres, un baix i una bateria, els distingeixo bé, conec aquella musica i seguidament una llum al mig d’un grandíssim escenari s’obra. Son ells, el meu grup de música preferit, el grup de musica del noi que m’agrada. Ell toca la guitarra. De la meva boca surt un somriure enorme. Em giro i dic: “Gràcies Paula, serà el millor aniversari de la meva vida, gràcies de debò. Ets increïble.”

Al acabar el concert s’obren les llums i em dono compte que tota la gent que hi ha en aquella sala els conec, son els meus amics. L’Oriol, el guitarrista del grup, baixa de l’escenari i em diu si podem parlar. Sento unes pessigolles terribles al meu estomac, m’encanta i l’agafo de la mà. Ja ens coneixem i sempre quan acaba els concerts parlem. Però aquesta vegada estem sols, no hi ha fans. De cop em comença a acariciar i em pregunta que sento per ell. Jo em poso vermella, no m’esperava que em preguntes això. No responc. Ell poc a poc es va apropant més a jo i em dona un peto als llavis. Un peto carinyos, intens, suau. Un petó perfecte. Té pinta de ser una gran nit, una nit per recordar sempre, una nit plena de festa, musica i amor!

Per recordar

És divendres i a les ultimes hores de classe del dia començo a planejar amb els amics, el que farem aquest cap de setmana. Entre mig d’aquestes converses que faig en veu baixa, sento els professors com em criden l’atenció i em diuen que escolti, perquè sinó desprès no entendre res del que estan explicant. Els meus amics em proposen de sortir el dissabte de festa, i jo accepto. Acabem les classes i cadascú se’n va a casa seva. Pel Facebook acabem de decidir a quina hora quedem i a quina discoteca anirem.

És dissabte, un dia en el que en principi, la nit serà ideal, serà una d’aquestes nits que no pots oblidar, una nit de festa amb els amics, de riures, d’anècdotes, de records, una gran nit per explicar i recordar sempre. Havia arribat l’hora, m’havia de vestir, posar-me una roba adequada per una nit de festa, trio posar-me un vestit curt de color negre i unes sabates de talo negres, m’encanta com em queda tot. Agafo un bolso platejat petit i li dic a la meva mare que me’n vaig de festa. Ella em diu: Et donaré un consell, vigila molt amb el que beus, no prenguis drogues i si has de tornar amb el cotxe d’algun amic ves en compte de què no vagi begut. El meu pensament en aquell moment és “Que pesada la mare, sempre em diu el mateix i ja sap que a jo no m’agrada beure i que no prendria mai drogues i que a demés, sempre torno amb el meu cotxe”. Li dic que estigui tranquil·la i que no em passarà res, li faig un petó i marxo. Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a la discoteca. Al arribar, vaig que els meus amics estan tots a la porta, esperant-me. Entrem tots junts a la discoteca i comença la gran festa. Ens ho estem passant molt bé, els meus amics em diuen si vull beure alguna cosa però en aquest moment recordo el que m’ha dit la mare al sortit de casa i decideixo beure una Coca-Cola. Els meus amics se’n riuen de jo, però jo em sento orgullosa de la meva elecció. Al cap d’una estona mirem el rellotge i veiem que son les 6 del mati. És hora de marxar tots cap a casa. Alguns dels meu amics van beguts i els aconsello de què serà millor que no agafin el cotxe i que si volen els puc portar a casa. No em volen fer cas i no hi ha manera de convenç-els. Arribo a la conclusió que si tenen un accident, jo ja els hauria avisat. Jo puc tornar tranquil·la a casa. Agafo el meu cotxe i marxo. I de cop pump. 

Estic estirada al mig de la carretera i de fons sento una persona, que intueixo que és un policia, que diu “El noi que ha provocat l’accident passava el grau d’alcoholèmia permès”, no em puc moure, em trobo molt malament, em fa mal tot, veig com la sang cau lentament pel meu cos, em sento impotent, tinc ganes de plorar, però intento fer-me la forta, me’n sortiré. Sento els metges com diuen: aquesta noia morirà, serà molt difícil salvar-la, te cops molt forts i ferides molt profundes. Penso: “El noi que ha provocat l’accident, va decidir beure i conduir” i en aquest moment recordo les paraules de la meva mare i penso que tots els consells que em dona ella sempre son bons i que tothom hauria de tenir una mare com la meva, malgrat això, la que morirà ara, serè jo. S’apropa una persona cap a jo, és una metgessa del servei d’ambulància, em comença a parlar, em fa preguntes relacionades amb l’accident, cada vegada la sento més fluix, no tinc forces per respondre el que m’està preguntant, sento un gran dolor dins meu, em pesen molt els ulls i se’m van tancant lentament, les úniques paraules que em surten son: Mare t’estimo molt.