Canvi de vida

Era una nit de festa, de diversió, de música. Una nit per no oblidar mai, la nit del meu aniversari, dels meus 18 anys. Però no va ser així, va ser la pitjor nit de la meva vida. No puc oblidar el que hem va passar, ni tampoc tot el que vaig perdre.

La nit va començar en el meu restaurant preferit, els meus amics em van duu a sopar i vam menjar tots junts, vam recordar vells records, experiències inoblidables, nits increïbles i vam posar en comú els nostres somnis. Al finalitzar el sopar, vam agafar els cotxes i ens en vam anar a la discoteca. Dins de la discoteca tots ballàvem al nostre ritme tot tipus de músiques. Teníem una sala per nosaltres, l’havien reservat. Els cambrers van començar a portar-nos tot  tipus de begudes: cubates, “chupitos”, mojitos,… i nosaltres anàvem bevent. Jo en un principi, no volia beure, ja que sabia que desprès havia d’agafar el cotxe. Però vaig pensar: “No passa res si beus, dintre d’una estona et baixarà”. Però això no va ser veritat. Al sortir de la discoteca, vaig agafar el cotxe, dins del cotxe duia la meva parella, i les meves 3 millors amigues. Cap de nosaltres anava bé. Però havíem de tornar a casa, ja eren les 7 de la matinada.

Sempre estaré arrepentida de les dos decisions que vaig prendre aquesta nit: beure i agafar el cotxe.

I tornant a casa, vam tenir un accident. Un accident molt cruel, molt dolorós. Un accident que recordaré sempre, l’accident que va acabar amb la mobilitat de les meves cames i amb la vida de la meva parella i la meva millor amiga.

Recordaré sempre el moment en que estava a l’hospital, agitada al llit i em feia mal tot, però no em sentia les cames, no podia moure-les, alguna cosa hem passava però jo no sabia quina. Al cap de poca estona, va entrar el metge a l’habitació i em va dir: Laura, ja tinc el teu historial mèdic i no porto gaires bones notícies. Aquestes paraules em van sorprendre molt però jo sabia que alguna cosa em passava a les cames. El metge va continuar i em va dir: Laura, amb l’accident has perdut la mobilitat de les teves cames, a partir d’ara, t’hauràs de moure amb cadira de rodes. No t’espantis, nosaltres t’ajudarem. Per un moment em vaig quedar anonadada, no sabia que dir, els meus ulls es van posar plorosos i poc a poc em queien les llàgrimes, estava espantada, no sabia com enfrontar aquella situació. Li vaig demanar al metge que li ho comuniques als meus pares quan arribessin, perquè jo no em veia capaç de fer-ho. Quan van arribar els meus pares, els metge va fer el que li vaig demanar. Els meus pares no s’ho podien creure, no podien parar de plorar, era una situació molt dolorosa per a ells veure que la seva filla ja no podria tornar a caminar. Va ser un cop molt dur per tots, la meva vida havia canviat d’un dia per l’altre.

Ara, es molt difícil tornar a començar. Jo ja tenia una vida i era molt feliç amb tot el que tenia. Però la culpa es meva, jo vaig prendre aquella decisió inadequada i per culpa meva, les dos persones que m’importaven més en aquesta vida, ara estan mortes, ja no les tinc al meu costat.