La meva terra, la meva vida

Era hora, havia arribat el moment de deixar enrere tota aquella vida que m’envoltava i que m’agradava tant. Els estudis feien que jo hagués de deixar l’horta, la meva terra, la terra que jo estimava i la terra on vaig néixer.

Volia estudiar periodisme i havia de marxar a la gran ciutat, Barcelona. Una ciutat que em feia molt de respecte ja que era molt gran i jo estava acostumada a la meva ciutat, Lleida. Per una banda en tenia moltes ganes perquè des de ben petita tenia el somni de sortir a la televisió presentant algun programa i ara havia arribat el moment per donar un pas endavant en aquest somni. Però per altra banda, no volia abandonar l’horta de Lleida, el lloc on vaig néixer i on em vaig criar, un lloc de tranquil·litat i de relax, un lloc on els problemes s’obliden i et centres en cuidar i observar la natura i tot el que t’envolta.

Quan vaig arribar a Barcelona tot era molt diferent, no hi havia cap lloc de tranquil·litat o jo, almenys, no el sabia trobar. Era una ciutat molt estressant, on havia de fer llargues cues amb el cotxe i sempre arribava tard als llocs perquè era estrany el dia que no em trobes amb algun accident. Allí hi havia gent en tots els racons i no eren molt agradables, la gent anava a la seva i nomes miraven per ells mateixos, anaven ràpids a tot arreu, eren gent estressada. En canvi, la gent de l’horta eren magnifiques persones que t’ajudaven en el que fes falta i es preocupaven per la teva salut. Trobava molt a faltar la meva gent; la meva família i els meus veïns, i també els dinars que fèiem tots junts al mig del camp, acompanyats dels magnífics caragols que feia el meu pare amb l’enciam de l’hort i de fons, la música dels ocells, aquells cants que sonaven melòdicament com si fos una cançó preparada. També enllorava la Festa del meu barri, el Camí de Montcada, on participava a moltes de les activitats que es duien a terme i on feien uns magnífics entrepans de llonganissa que em menjava els dissabtes i els diumenges i també feien l’estirada de corda, on em tirava al fang i no volia sortir-ne. M’encantava aquesta festa, m’encantava veure com la gent es trobava i tenien llargues converses explicant-se la vida, altres explicaven gran records o anècdotes que havien tingut, altres parlaven de com estaven anant les seves collites o de com anirien. També em fixava molt en els avis que explicaven als seus nets, com va començar a dur-se a terme aquella Festa i quines van ser les persones que la van iniciar.

Podia tornar a l’horta? Sí, la meva resposta era que si, quan acabés la carrera podia tornar-hi, però ja no hi tenia gairebé res. Ell ja no hi era, ja no el tenia al meu costat i m’era molt difícil tornar a començar una vida allí, a l’horta, desprès de 4 anys. El meu pare havia mort el any següent de que jo marxes a viure a Barcelona. Ell s’estimava molt l’horta i ell va ser qui em va ensenyar a estimar-la. L’horta em portava molts bons records, records de jo i ell collint els tomàquets i els enciams del nostre hort, també de tardes de pluja que anàvem a agafar caragols o dels llargs estius que ens passàvem collint les nectarines i els préssecs que tant m’agradaven. L’horta era la meva vida i probablement el meu pròxim destí.

Canvi de vida

Era una nit de festa, de diversió, de música. Una nit per no oblidar mai, la nit del meu aniversari, dels meus 18 anys. Però no va ser així, va ser la pitjor nit de la meva vida. No puc oblidar el que hem va passar, ni tampoc tot el que vaig perdre.

La nit va començar en el meu restaurant preferit, els meus amics em van duu a sopar i vam menjar tots junts, vam recordar vells records, experiències inoblidables, nits increïbles i vam posar en comú els nostres somnis. Al finalitzar el sopar, vam agafar els cotxes i ens en vam anar a la discoteca. Dins de la discoteca tots ballàvem al nostre ritme tot tipus de músiques. Teníem una sala per nosaltres, l’havien reservat. Els cambrers van començar a portar-nos tot  tipus de begudes: cubates, “chupitos”, mojitos,… i nosaltres anàvem bevent. Jo en un principi, no volia beure, ja que sabia que desprès havia d’agafar el cotxe. Però vaig pensar: “No passa res si beus, dintre d’una estona et baixarà”. Però això no va ser veritat. Al sortir de la discoteca, vaig agafar el cotxe, dins del cotxe duia la meva parella, i les meves 3 millors amigues. Cap de nosaltres anava bé. Però havíem de tornar a casa, ja eren les 7 de la matinada.

Sempre estaré arrepentida de les dos decisions que vaig prendre aquesta nit: beure i agafar el cotxe.

I tornant a casa, vam tenir un accident. Un accident molt cruel, molt dolorós. Un accident que recordaré sempre, l’accident que va acabar amb la mobilitat de les meves cames i amb la vida de la meva parella i la meva millor amiga.

Recordaré sempre el moment en que estava a l’hospital, agitada al llit i em feia mal tot, però no em sentia les cames, no podia moure-les, alguna cosa hem passava però jo no sabia quina. Al cap de poca estona, va entrar el metge a l’habitació i em va dir: Laura, ja tinc el teu historial mèdic i no porto gaires bones notícies. Aquestes paraules em van sorprendre molt però jo sabia que alguna cosa em passava a les cames. El metge va continuar i em va dir: Laura, amb l’accident has perdut la mobilitat de les teves cames, a partir d’ara, t’hauràs de moure amb cadira de rodes. No t’espantis, nosaltres t’ajudarem. Per un moment em vaig quedar anonadada, no sabia que dir, els meus ulls es van posar plorosos i poc a poc em queien les llàgrimes, estava espantada, no sabia com enfrontar aquella situació. Li vaig demanar al metge que li ho comuniques als meus pares quan arribessin, perquè jo no em veia capaç de fer-ho. Quan van arribar els meus pares, els metge va fer el que li vaig demanar. Els meus pares no s’ho podien creure, no podien parar de plorar, era una situació molt dolorosa per a ells veure que la seva filla ja no podria tornar a caminar. Va ser un cop molt dur per tots, la meva vida havia canviat d’un dia per l’altre.

Ara, es molt difícil tornar a començar. Jo ja tenia una vida i era molt feliç amb tot el que tenia. Però la culpa es meva, jo vaig prendre aquella decisió inadequada i per culpa meva, les dos persones que m’importaven més en aquesta vida, ara estan mortes, ja no les tinc al meu costat.