Nit d'estiu

Nit fosca i fresca. Nit de festa, música i diversió. Nit trista, de records. Nit d’estiu. Assentada a la sorra de la platja sento el soroll de les onades com xoquen unes amb les altres i de cop un soroll lleuger, la mar recull l’aigua per tornar-les a fer. I així, es va repetint contínuament, és entretingut, m’agrada. Recordo moments de la meva infància, al costat de la meva mare, les dos assentades a la sorra de la platja, mirant la mar. Ens agradava molt, ens passàvem tardes senceres allí, observant les onades, els ocells que volaven per sobre la mar, explicant-nos les nostres coses... i pensar que ara ja res és possible, pensar que això no passarà mai més, pensar que ja no la tinc, ja no hi es... em sento extranya, sola, em falta alguna cosa, sento un buit al meu interior, em falta ella, la seva companyia. No puc evitar pensar un sol moment en ella, em cauen les llàgrimes del ulls i al mateix moment intento amagar-les.

 

És una nit de festa, música i diversió i he d’estar feliç, segurament que la meva mare hagués volgut que fos així. Es el meu aniversari, en faig 18 i en pocs minuts, aquí, a la vora de la platja, estaran tots els meus amics per celebrar-ho tots junts. S’apropa la Paula i em fa una grandíssima abraçada. Ella és la meva millor amiga, portem juntes des de els 3 anyets, vam anar a la mateixa escola, al mateix institut i ara farem la mateixa carrera; criminologia. Ella és la persona que aguanta tots els meus maldecaps i la que més m’ha ajudat a intentar superar la mort de la meva mare d’ara fa justament 2 mesos. Veu que els meus ulls estan plorosos i em pregunta que em passa. Jo li explico i ella hem compren i hem diu: “Nadia, és el dia del teu aniversari, en fas 18 i a la teva mare li hagués encantat ser aquí; al teu costat, disfrutar-los amb tu, i veure’t feliç, veure’t saltar i ballar. La teva mare per res del mon hagués volgut que el dia del teu aniversari estiguessis trista, plorant. Que no ho veus? Disfruta per ella i ella serà feliç i ens veurà des d’allà on estigui. Fes-me cas, t’ho dic de veritat. Has d’intentar passar pàgina, aquí tens un munt d’amics i d’amigues per tot el que faci falta, però ara toca passar-t’ho bé”.

Les paraules de la Nadia em van fer pensar. Tenia raó però jo encara no havia superat aquella mort. Tenia molta ràbia a la meva mare, però al mateix moment me l’estimava molt, la trobava a faltar. Si no hagués begut aquella nit, no hauria tingut aquell accident i ara podria estar al meu costat, celebrant el meu aniversari i podríem ser feliç les dos. però ella va decidir beure i conduir, tot al reves, en contra de les normes que sempre em posava. I va passar el que va passar, va tenir un accident i ara es morta. Ja no hi es, ara la que em quedo sola soc jo. No entenia perquè ho havia fet, però ara, per molt que em trenques el cap per esbrinar-ho, ja no ho podia solucionar res.

La Paula es treu un mocador de la butxaca i em tapa els ulls. Camino agafada de la seva ma. Sento el soroll d’una porta que s’obra i em dona la sensació que entro en una sala, aquí fa més calor. Tot seguit em destapen els ulls. Tot es fosc i de cop, sento el so d’unes guitarres, un baix i una bateria, els distingeixo bé, conec aquella musica i seguidament una llum al mig d’un grandíssim escenari s’obra. Son ells, el meu grup de música preferit, el grup de musica del noi que m’agrada. Ell toca la guitarra. De la meva boca surt un somriure enorme. Em giro i dic: “Gràcies Paula, serà el millor aniversari de la meva vida, gràcies de debò. Ets increïble.”

Al acabar el concert s’obren les llums i em dono compte que tota la gent que hi ha en aquella sala els conec, son els meus amics. L’Oriol, el guitarrista del grup, baixa de l’escenari i em diu si podem parlar. Sento unes pessigolles terribles al meu estomac, m’encanta i l’agafo de la mà. Ja ens coneixem i sempre quan acaba els concerts parlem. Però aquesta vegada estem sols, no hi ha fans. De cop em comença a acariciar i em pregunta que sento per ell. Jo em poso vermella, no m’esperava que em preguntes això. No responc. Ell poc a poc es va apropant més a jo i em dona un peto als llavis. Un peto carinyos, intens, suau. Un petó perfecte. Té pinta de ser una gran nit, una nit per recordar sempre, una nit plena de festa, musica i amor!

Per recordar

És divendres i a les ultimes hores de classe del dia començo a planejar amb els amics, el que farem aquest cap de setmana. Entre mig d’aquestes converses que faig en veu baixa, sento els professors com em criden l’atenció i em diuen que escolti, perquè sinó desprès no entendre res del que estan explicant. Els meus amics em proposen de sortir el dissabte de festa, i jo accepto. Acabem les classes i cadascú se’n va a casa seva. Pel Facebook acabem de decidir a quina hora quedem i a quina discoteca anirem.

És dissabte, un dia en el que en principi, la nit serà ideal, serà una d’aquestes nits que no pots oblidar, una nit de festa amb els amics, de riures, d’anècdotes, de records, una gran nit per explicar i recordar sempre. Havia arribat l’hora, m’havia de vestir, posar-me una roba adequada per una nit de festa, trio posar-me un vestit curt de color negre i unes sabates de talo negres, m’encanta com em queda tot. Agafo un bolso platejat petit i li dic a la meva mare que me’n vaig de festa. Ella em diu: Et donaré un consell, vigila molt amb el que beus, no prenguis drogues i si has de tornar amb el cotxe d’algun amic ves en compte de què no vagi begut. El meu pensament en aquell moment és “Que pesada la mare, sempre em diu el mateix i ja sap que a jo no m’agrada beure i que no prendria mai drogues i que a demés, sempre torno amb el meu cotxe”. Li dic que estigui tranquil·la i que no em passarà res, li faig un petó i marxo. Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a la discoteca. Al arribar, vaig que els meus amics estan tots a la porta, esperant-me. Entrem tots junts a la discoteca i comença la gran festa. Ens ho estem passant molt bé, els meus amics em diuen si vull beure alguna cosa però en aquest moment recordo el que m’ha dit la mare al sortit de casa i decideixo beure una Coca-Cola. Els meus amics se’n riuen de jo, però jo em sento orgullosa de la meva elecció. Al cap d’una estona mirem el rellotge i veiem que son les 6 del mati. És hora de marxar tots cap a casa. Alguns dels meu amics van beguts i els aconsello de què serà millor que no agafin el cotxe i que si volen els puc portar a casa. No em volen fer cas i no hi ha manera de convenç-els. Arribo a la conclusió que si tenen un accident, jo ja els hauria avisat. Jo puc tornar tranquil·la a casa. Agafo el meu cotxe i marxo. I de cop pump. 

Estic estirada al mig de la carretera i de fons sento una persona, que intueixo que és un policia, que diu “El noi que ha provocat l’accident passava el grau d’alcoholèmia permès”, no em puc moure, em trobo molt malament, em fa mal tot, veig com la sang cau lentament pel meu cos, em sento impotent, tinc ganes de plorar, però intento fer-me la forta, me’n sortiré. Sento els metges com diuen: aquesta noia morirà, serà molt difícil salvar-la, te cops molt forts i ferides molt profundes. Penso: “El noi que ha provocat l’accident, va decidir beure i conduir” i en aquest moment recordo les paraules de la meva mare i penso que tots els consells que em dona ella sempre son bons i que tothom hauria de tenir una mare com la meva, malgrat això, la que morirà ara, serè jo. S’apropa una persona cap a jo, és una metgessa del servei d’ambulància, em comença a parlar, em fa preguntes relacionades amb l’accident, cada vegada la sento més fluix, no tinc forces per respondre el que m’està preguntant, sento un gran dolor dins meu, em pesen molt els ulls i se’m van tancant lentament, les úniques paraules que em surten son: Mare t’estimo molt.