Per recordar

És divendres i a les ultimes hores de classe del dia començo a planejar amb els amics, el que farem aquest cap de setmana. Entre mig d’aquestes converses que faig en veu baixa, sento els professors com em criden l’atenció i em diuen que escolti, perquè sinó desprès no entendre res del que estan explicant. Els meus amics em proposen de sortir el dissabte de festa, i jo accepto. Acabem les classes i cadascú se’n va a casa seva. Pel Facebook acabem de decidir a quina hora quedem i a quina discoteca anirem.

És dissabte, un dia en el que en principi, la nit serà ideal, serà una d’aquestes nits que no pots oblidar, una nit de festa amb els amics, de riures, d’anècdotes, de records, una gran nit per explicar i recordar sempre. Havia arribat l’hora, m’havia de vestir, posar-me una roba adequada per una nit de festa, trio posar-me un vestit curt de color negre i unes sabates de talo negres, m’encanta com em queda tot. Agafo un bolso platejat petit i li dic a la meva mare que me’n vaig de festa. Ella em diu: Et donaré un consell, vigila molt amb el que beus, no prenguis drogues i si has de tornar amb el cotxe d’algun amic ves en compte de què no vagi begut. El meu pensament en aquell moment és “Que pesada la mare, sempre em diu el mateix i ja sap que a jo no m’agrada beure i que no prendria mai drogues i que a demés, sempre torno amb el meu cotxe”. Li dic que estigui tranquil·la i que no em passarà res, li faig un petó i marxo. Agafo el cotxe i em dirigeixo cap a la discoteca. Al arribar, vaig que els meus amics estan tots a la porta, esperant-me. Entrem tots junts a la discoteca i comença la gran festa. Ens ho estem passant molt bé, els meus amics em diuen si vull beure alguna cosa però en aquest moment recordo el que m’ha dit la mare al sortit de casa i decideixo beure una Coca-Cola. Els meus amics se’n riuen de jo, però jo em sento orgullosa de la meva elecció. Al cap d’una estona mirem el rellotge i veiem que son les 6 del mati. És hora de marxar tots cap a casa. Alguns dels meu amics van beguts i els aconsello de què serà millor que no agafin el cotxe i que si volen els puc portar a casa. No em volen fer cas i no hi ha manera de convenç-els. Arribo a la conclusió que si tenen un accident, jo ja els hauria avisat. Jo puc tornar tranquil·la a casa. Agafo el meu cotxe i marxo. I de cop pump. 

Estic estirada al mig de la carretera i de fons sento una persona, que intueixo que és un policia, que diu “El noi que ha provocat l’accident passava el grau d’alcoholèmia permès”, no em puc moure, em trobo molt malament, em fa mal tot, veig com la sang cau lentament pel meu cos, em sento impotent, tinc ganes de plorar, però intento fer-me la forta, me’n sortiré. Sento els metges com diuen: aquesta noia morirà, serà molt difícil salvar-la, te cops molt forts i ferides molt profundes. Penso: “El noi que ha provocat l’accident, va decidir beure i conduir” i en aquest moment recordo les paraules de la meva mare i penso que tots els consells que em dona ella sempre son bons i que tothom hauria de tenir una mare com la meva, malgrat això, la que morirà ara, serè jo. S’apropa una persona cap a jo, és una metgessa del servei d’ambulància, em comença a parlar, em fa preguntes relacionades amb l’accident, cada vegada la sento més fluix, no tinc forces per respondre el que m’està preguntant, sento un gran dolor dins meu, em pesen molt els ulls i se’m van tancant lentament, les úniques paraules que em surten son: Mare t’estimo molt.